En Joan és un jove que ha quedat en coma a causa de l’accident que va tenir quan sortia del supermercat on acabava de robar. A través d’un monòleg interior que ens fa pensar en els somnis, el protagonista se’ns projecta a través de records nostàlgics del seu passat idealitzat, a través dels quals sabem que la seva mare, prostituta, va morir quan ell tenia sis anys, edat en què va ingressar en un orfenat de Palma, la Misericòrdia. Així, coneixem el món del protagonista, integrat a través de personatges del mateix asil, en Peles, en Xarna i en Menut; de la mare, i de tres personatges de ficció com ara Tarzan, la Caputxeta Vermella i el Petit Príncep, que simbolitzen el desig del jove a fugir de l’espai clos del coma on es troba tancat.
La novel·la es projecta a través de la dualitat Dins-Fora, que es concreta en diferents àmbits al llarg de la novel·la: el Dins de l’adsil i el Fora; el Dins de la Selva en el cas de Tarzan, i el fora, que es caracteritza per una immensitat de copes dels arbres vistes a vol d’ocell; i el Dins de la crisàlide dels cucs de seda i el Fora, inexistent, ja que la vida larvària de les papallones porten irremeiablement a l’interior de la capsa on viuen els cucs de seda.
L’única cara del món, títol de la novel·la, és la cara de la Caputxeta, símbol de la infantesa que el protagonista va perdre i que evoca nostàlgicament, en la qual hi troba reflectida la cara de la mare, idealitzada després de la seva pèrdua prematura.
La frase final del llibre “He deixar la porta una mica massa oberta, l’hauria hagut de tancar”, expressa a la perfecció la situació estancada en què se sent el protagonista, representació existencial del pessimisme amb què l’autor-narrador entrellucava el món en aquella època.