Vaig néixer a Santanyí, Mallorca, perquè la mare em volia tenir amb els seus, però als dos mesos, tornàvem cap al Mercadal, Menorca, la terra del pare.
Quan vaig haver fet els vuit anys, la família ens vam traslladar a Palma, on el pare havia trobat feina, i on jo vaig estudiar el batxillerat elemental, a les Escoles Cristianes, Magisteri a l’Escola Normal, i Empreses i Activitats Turístiques a l’Escola del Mediterrani. Mentrestant, entre i entre, vaig treballar de mestre de Primària, de conserge d’hotel, de delineant projectista i de representant de comerç…; fins que als vint-i-un anys faig un curs d’alemany de dos mesos al Goethe Institut de Rottenburg ob der Tauber, una grata experiència que em canvia alguns esquemes, després de la qual decideixo iniciar estudis de filologia a la Universitat. Faig els dos cursos comuns a Palma, i em trasllado a Barcelona on em llicenciaré als 28 anys.
Em caso l’any 1974 i tinc dos fills, Sergi i Aina, als anys 1977 i 1980 respectivament.
Treballo com a professor de Secundària, del nivell C de català, edito llibres de text i material didàctic per a l’ensenyament de la llengua catalana; participo amb una ponència al Segon Congrés de Cultura Catalana, faig d’editor de LIJ, i als 40 anys començo a escriure novel·la per a infants i joves, i alguna per adults. Sóc finalista del Premi Sant Jordi de l’any 1988 amb “El cor agredolç de la síndria”, que em publicarà Empúries amb el nom de “L’única cara del món”. L’any següent guanyo el premi Gran Angular amb la novel·la “L’Estret del Temps”, i publico també “Didal, didalet, didaleta”, per a infants, també a l’Editorial Cruïlla. A partir de llavors ja no deixo d’escriure i publicar, i de treballar amb diferents equips de docents per a la confecció de manuals per a Secundària, de Llengua, Literatura i Ciències Socials.
Als 52 anys, he de deixar l’ensenyament, i la direcció literària de dues col·leccions de LIJ, a causa d’unes hemorràgies a la retina que m’havien afectar la capacitat visual i lectora des dels 32.
Llavors em faig soci de l’Ateneu barcelonès, començo a llegir novel·la, assaig, història i filosofia gràcies a les noves tecnologies, que em permeten de superar aquella afecció. Continuo escrivint, publico “Pick-up” a la col·lecció “Les ales esteses” de La Magrana, “Crispetes per la Norma Schweizer”, “La cova del torrent”, “El tren que va agafar Napoleó”, i “Quan tot comença”, novel·la juvenil amb què guanyo per segona vegada el Premi Gran Angular. Altres obres que he publicat són: “Banyeta va, banyeta ve”, també a l’Editorial Cruïlla; “A la tele, poseu-li faldilles”, “La pell de la nina”, publicades per La Magrana; “La Vall dels escarabats” i “El paraigües vermell dins una casa blanca”, a Ala Delta, i “Hola, em dic Pere” i “Nocturn a quatre mans” a Alfaguara.
En aquests moments, a més d’escriure i veure si publico, participo en dos seminaris sobre l’obra de Gilles Deleuze, un d’Assaig Contemporani a l’Ateneu barcelonès, on sóc, així mateix, membre de la Penya Borralleres, i on gestiono la tertúlia filosòfica AULA DELEUZE, per tal de promocionar el pensament post fundacional, en companyia d’alguns amics molt ben preparats. Fora de l’àmbit de l’Ateneu promoc una tertúlia literària, “Dimarts de Novel·la”, i participo al blog “Relats de perfil”, amb col·laboracions que signo des de “Res de res”, amb què em sento més còmode.
Un dels personatges que més s’identifiquen amb mi en aquests moments, diria que sempre m’ha agradat llegir i escriure, i des de molt petit, des dels set o vuit anys. I també escoltar, prestar atenció, parar esment a tot el que m’envoltava.
Segurament tinc una bona memòria a causa d’aquesta tendència a incorporar les impressions endins i amb força; i deu ser per això també que millor les evoco. Segurament em vaig decidir a escriure perquè tenia coses a dins per explicar. I també per un altre factor, molt important en tot això de tenir coses a dir: models narratius, d’orals i d’escrits.
Pel que fa als orals, la font la vaig trobar a la vila de Santanyí, amigues de la meva mare que, quan es posaven a conversar les nits que sèiem a la fresca, no paraven de dir i de dir; recordaven allò que els havia passat amb meticulositat, i sense vergonyes: misteriosament. Tot era important quan narraven. Recordo aquella cantarella de dona desenfeinada, atreta per les evocacions i per la pròpia veu. Ho revivien per a nosaltres.
Pel que fa a l’escrit, diré que vaig llegir molta literatura del gènere juvenil entre els onze i els catorze anys; m’agradava l’aventura i l’exotisme d’alguns ambients. No li vaig perdonar mai, a Verne, que anés tant a la menuda; m’avorria pels detalls enciclopèdics innecessaris sobre climatologia, paisatges, etnografies… Després, i no recordo ben bé gràcies a què o a qui, vaig començar a llegir els castellans del XIX i principis del XX, com ara Azorín, Baroja i Valle Inclán, que em van fer descobrir la novel·la com a reflexió sobre la vida. Als dinou anys, analfabet en la pròpia llengua, vaig descobrir “Mort de dama”, que em va fascinar, sobretot, la jove Aina Cohen, més propera a mi, més que no pas els senyorassos de la història. Fins que vaig llegir “Els carnissers”, de n’Antoni Frontera, que devia tenir uns dos o tres anys més que jo, i se’m va ocórrer que podia emular-lo, i vaig escriure una novel·la que vaig presentar al Premi Ciutat de Palma, que afortunadament no va guanyar, però que em va servir perquè en Bernat Vidal, l’apotecari, cosí de la meva mare, em digués que hi havia trobat quatre pàgines molt ben escrites; les millors que feia temps que no llegia. I això, ja us ho podeu imaginar, va ser un estímul més per entendre que tenia un deute amb la literatura.