“Pedro Páramo”, de Juan Rulfo

Editorial: Fondo de cultura econòmica – Mèxic 1959

Recomano avui la novel·la de Juan Rulfo, una obra clàssica ja en la història de la literatura hispanoamericana. La seva lectura sobta quan l’has començada, per la bellesa de les imatges, i pel relatar laberíntic amb què es mou. Després, però, quan t’has avesat al ritme lent i al seu estil poètic, tot flueix com si l’aire calent del país que evoca et fregués la pell del rostre. Remarcaré els trets que més em van atraure quan la vaig llegir per primera vegada.

Comala és una població que viu sota la dominació del poder de Pedro Páramo i de qui n’ostenta el poder espiritual, l’església, personificat pel capellà Rentería. Pedro Páramo apareix com a ordenador de la vida de Comala, com a demiürg del món del páramo. El nom de Pedro remet a la pedra, element substancial d’aquella terra, d’aquella cosmologia, i Páramo, el cognom, completa el valor simbòlic del protagonista. El seu poder és màxim i, mentre l’exerceixi, Comala sabrà a què atendre’s; la gent treballarà, sembrarà i farà les collites; celebrarà les festes, tindrà fills i enterrarà els seus morts. La vida de Comala és la vida d’un col·lectiu humà que no es diferencia gaire de les comunitats d’animals de qualsevol espècie. No disposen d’un corpus legal que hagin constituït, no hi ha lleis ni justícia objectivable, tant sols, la raó ordenadora subjectiva del cacic, que abusa d’ells, els utilitza, se n’aprofita perquè sap que els proporciona referències vitals; el necessiten.

Per aquests motius, quan Pedro Páramo decideix plegar-se de mans, després que el seu poder hagi degenerat, es converteix en dictador sanguinari –rencor vivo–; i llavors, només la mort i la destrucció dibuixen el futur del poble mexicà. A l’últim paràgraf de la novel·la, en què Pedro Páramo es mor, assistim al naixement del desastre de Comala: “Después de unos cuantos pasos cayó suplicando por dentro, pero sin decir una sola palabra. Dió un golpe seco contra la tierra y se fue desmoronando como si fuera un montón de piedras. Immediatament després comença la ruïna de Comala: “Des de entonces, la tierra se quedó en ruínas, como baldía, daba pena verla llenándose de achaques (…) se consumió la gente, se desbandaron los hombres en busca de otros bevederos. Recuerdo el día que Comala se llenó de adioses”.

La novel·la de Juan Rulfo és un diamant brunyit en què convergeixen prosa i poesia, un material literari imprescindible per tal que l’autor expressi, al meu entendre, la idea clau del llibre: la naturalesa de les coses es confon amb la naturalesa de les persones, vives o mortes. Sempre la mateixa immanència, miris on miris. És un relat en què els fragments poètics, i les imatges que evoquen, actuen amb el mateix protagonisme que els personatges que deambulen al llarg de la història. L’autor els utilitza com a representatius del páramo, aquella terra mexicana dura i compacta, rocosa, pètria, que s’oposa a les terres antillanes, marítimes i canviants, més dúctils i habitables. L’autor utilitza els elements de la naturalesa del páramo, com ara l’aigua, la pluja, la terra i la roca, l’aire, les estrelles, la lluna i el sol…, però també les collites, la sequera i els aiguats, i els dóna vida, els personifica. Són fragments poètics plens de metàfores de personificació, a través de les quals, els objectes, sòlids, líquids i gasosos, animals, vegetals i meteorològics, apareixen com a subjectes actius dels fets narrats. Vet aquí uns exemples:

“Són los tiempos, señor”, “De su nostàlgia entre retazos de suspiros”, “Se ve Comala blanqueando la tierra, iluminándola durante la noche”, “Su voz era secreta, casi apagada, como si hablara consigo misma”, “Unas risas ya muy viejas, como cansadas de reir”, “Voces gastadas por el uso”

Aquest ús constant del llenguatge metafòric fa que ja no diferenciem les persones, vives o mortes, ànimes en pena, i les coses que els envolten, que els constitueixen. “Este pueblo està lleno de ecos; tal parece que estuvieran encerrados en el hueco de las paredes o debajo de las piedras”, “Cuando caminas sientes que te van siguiendo los passos”

La gent de Comala, morta i viva com els elements naturals, entre els quals, l’autor no estableix gairebé fronteres: “El cuerpo de aquella mujer, hecho de tierra, envuelto en costras de tierra, se desbarataba como si estuviera derritiendose en un charco de lodo”; o bé, “… cuando entró en la iglesia, tal como iba, lleno de polvo i de miseria”; i encara, “Le pareció que la tierra estaba llena de hervores como cuando ha llovido y se enchina de gusanos”; i també, “Trago saliva espumosa; mastico terrones plagados de gusanos que se me anudan en la garganta y raspan la pared del paladar, mi boca se hunde retorcièndose en muecas, perforada por los dientes, que la taladran y devoran”

Les metàfores de personificació no són un mer decorat, un paisatge sublim o una visió lírica de la vida i de la naturalesa…, sinó personatges que protagonitzen el relat. Perquè sense elles –sense ells–, el relat no seria res més que una història vulgar de morts, vius, cacics i gent sense moral ni interès, abandonats a la voluntat sectària i absoluta del seu amo.