John Fante: “Pregunta-ho a la pols”
“Pregunta-ho a la pols”, de Johm Fante, és una novel·la escrita aparentment a raig fet, amb un estil directe, de frases curtes, i d’una gran eficàcia narrativa. Fante parla de l’escriptor i de la contradicció que representa haver d’imaginar històries que expliquin la realitat, a partir d’una existència que no pot anar més enllà dels llocs comuns, àrida i sense cap interès. Imaginar maneres de viure atractives, personatges gruixuts, molsuts; trencar la frontera de les trames estereotipades, i fer saltar pels aires la mediocritat del dia a dia.
El relat es fa sublim quan el narrador descriu el paisatge de l’entorn ciutadà, que acaba per transcendir la seva vulgaritat; i també, delicat, per com a base de petits cops d’ull s’adreça a l’essència de les coses; la “pols”, una d’elles. Una pols que recorda “Stonner”, la novel·la de John Williams, la pedra polvoritzada, metàfora a partir de la qual Williams representa la cultura àrida de la terra, la de les mans del rostoll; o bé la de Faulkner, “Intrús a la pols”, en què la mateixa paraula expressa la cultura dels negres, encadenats a la pols de la seva condició servil.
El protagonista de la història, Roberto Baldini, és un escriptor jove que escriu relats per guanyar-se la vida, i per a la qual cosa s’ha traslladat a Los Angeles, ciutat on pensa obtenir millor material per a les seves històries. Així, l’autor aconsegueix de traslladar a la ficció una realitat amarga i dura, i sense gaires atractius, davant de la qual, però, i per transcendir-la, el seu protagonista opta per cercar una vida sense lligams, per tal de crear un mode d’existència que li permeti superar les herències rebudes –la “pols a les sabates”.
Baldini malviu, cobra els drets dels seus relats i els malgasta àvidament. A partir d’un admirable to narratiu en primera persona, que barreja diferents estils amb una gran naturalitat; parla al protagonista, el seu alter ego, i a la vegada aquest es parla a si mateix, s’anima a continuar escrivint; o li parla al retrat del seu editor, un personatge més de la història, que només coneixem pel retrat que el narrador-protagonista té penjat en una de les parets de la seva habitació d’hotel, i per la correspondència que mantenen.
Finalment, quan Baldini s’enamora d’una jove mexicana a qui no perdona la seva procedència cultural, estigmatitzada pel color de la pell, el color dels seus ulls i el dels cabells, i per la manera de parlar, moure’s i vestir, la seva relació amb ella serà d’amor i odi, sàdica i masoquista; no farà l’amor amb ella, quan serà ella qui, finalment, se li oferirà. El menyspreu que li brota inesperadament en aquell moment, posa en evidència els propis condicionaments, la “pols” que arrossega. I no li servirà de res que, al final de la història,
quan ella ha pres la decisió d’anar-se’n desert enllà i confondre’s amb aquella pols de la qual prové, ell li regala un exemplar de l’obra que acaba de publicar. Una imatge aquesta, la del final de la novel·la, d’una gran bellesa plàstica i evocadora: la jove mexicana, lliure finalment, arrossega pel desert la vida de Maldini, les seves contradiccions, les ganes de ser lliure, i les dificultats que té per aconseguir-ho.