“El que resta del dia”, de Kazuo Ishiguro

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: “El Balancí”
Traductor: Xavier Riu Camps
Títol original: “The remains of the day”

La novel·la de Kasuo Ishiguro té algunes qualitats que, al meu entendre, la converteixen en una de les millors obres escrites en anglès durant el segle XX, però n’hi ha una que destacaria per sobre de totes les altres: la de la discreció, una discreció pròpia del seu narrador, un majordom orgullós de la seva feina i de la noblesa de les famílies que va servir. En sóc un admirador i, des d’aquí, des de “Res de res”, penso explicar-ne els motius.

A través del relat sabem que, després del Tractat de Versalles, que havia deixat Alemanya en una situació econòmica i social molt precària, Lord Darlington, important aristòcrata anglès, va intercedir personalment per tal que les nacions que havien guanyat la guerra no tibessin més la corda que estrangulava els vençuts, i evitar, d’aquesta manera, un nou conflicte que es començava a visualitzar a Alemanya, atès com el ressentiment generat per la derrota era capitalitzat pels nazis. Sabem també que els representants de les diferents potències europees –però també nord-americanes, tot i no haver signat el tractat versallesc–, es van reunir al palau de l’aristòcrata anglès per tal de preparar els acords que es formalitzarien pocs mesos després a la capital francesa. De totes les intervencions destaca la del representant nord-americà, que es manifesta escèptic davant l’argumentari esgrimit pels aliats europeus, ja que, segons ell, està afectat per conceptes d’amateur, i que, per tant, haurien de fer un pas enrere i deixar el seu lloc als polítics i economistes professionals, els quals desaran al bagul de la història, els valors de l’honor i la lleialtat, que havien dominat l’escena internacional fins llavors, inservibles per a la modernitat que s’havia instal·lat ja a la societat després de la caiguda dels vells Imperis.

Les reunions tenen un testimoni molt peculiar: Stevens, el majordom de Lord Darlington, probablement la representació més pura de l’home servil, que viu i es desviu pel seu amo. Tanmateix, però, l’interès de la novel·la rau principalment en aquest protagonista, que es troba ja al final “del dia”, quan el seu senyor, Lord Darlington s’ha mort, la segona guerra mundial s’ha acabat, i ell és a punt de començar l’etapa de “la nit” quan, a punt de la jubilació, serveix un nord-americà, Lord Faraday, que posa en qüestió el model professional tradicional que Stevens representa.

Stevens, que és també el narrador, utilitza un discurs precís, magnífic, ple de recursos retòrics que proporcionen versemblança a la servitud que el caracteritza. Aparentment s’adreça als lectors, fins que, al final del relat, ens trobem amb la sorpresa que els seus interlocutors no som nosaltres, sinó un grup indeterminat de majordoms com ell, que pensen que “Pertànyer a una casa realment distingida és condició necessària per ser considerat un gran majordom, i només es un gran majordom aquell que, al llarg de la seva carrera, ha estat sempre al servei de grans cavallers, i, a través d’ells, haver servit a la humanitat”. L’equívoc que provoca l’autor és un recurs magníficament ben trobat, ja que durant la lectura ens hem transformat –lentament, imperceptiblement– en majordoms. Al llarg de la novel·la hem esdevingut membres del col·lectiu de la majordomia anglesa del segle XIX i, així, hem sabut interpretar el missatge codificat del narrador Stevens en tota la seva plenitud. Ens trobem, doncs, i al llarg de tot el relat, endins de la pura mentalitat servil, esclava, encotillada i neuròtica del lacai; un tret de gran valor literari, només traslladable a d’altres novel·les dels grans autors, com ara Kafka, Proust, Joyce o Garcia Márquez.

L’argument de la història s’estructura al llarg dels cinc dies de viatge que el protagonista necessita per visitar Ms. Kenton per si li interessa recuperar la feina que havia tingut al palau de Lord Darlington. Cinc dies i tres blocs temàtics. D’una banda, l’evocació de les converses mantingudes pel seu amo amb els mandataris internacionals, d’una altra, el relat detallat d’aquells cinc dies de viatge, amb les anècdotes pròpies d’un viatger que desconeix el territori, i des de tots els punts de vista, malgrat viure-hi des de jovenet; i en tercer lloc, les evocacions que Stevens fa de la relació que va tenir amb Miss Kenton, governanta del palau de Darlington Hall quan les negociacions polítiques d’entreguerres; una relació que els lectors intuïm que va anar més enllà del pur tracte professional, tot i l’abstinència estricta que el narrador fa de qualsevol insinuació emotiva o sentimental. I és que Stevens és un home que no té res, que no és propietari de res, que no té ni roba, ni casa ni religió; un home que, per no tenir, no té ni sentiments, ni emocions; i si en algun moment sembla que en tingui, no apareixen mai verbalitzats al relat, ni quan el seu pare es mor, ni quan s’adona que la dona que busca perquè torni al palau on havia treballat, li comunica haver decidit de continuar vivint amb el marit. Un home, les emocions del quals són perceptibles per als lectors perquè ens hem col·locat de seguida en un pla de lectura que ens permet d’interpretar els esforços d’Stevens per obviar les emocions. Sabem que el seu “cos” li pot plorar, però que ho farà tant sols a través dels ulls, mai amb les paraules, perquè quan el dolor sigui prou fort, no podrà sobrepassar la barrera educacional repressiva a què va ser sotmès. Així ens adonem clarament, dramàticament, fins a quin punt la construcció castradora de la seva personalitat treballa fredament i infranquejable a qualsevol sospir passional.

Malgrat tot, Stevens es vanagloria que la seva feina li permet de ser prop de l’eix de la roda, a l’entorn del qual la història gira, ja que són els seus senyors els qui pasten el futur de la humanitat. I és que el personatge d’Stevens va més enllà del mer majordom anglès de l’antic règim, ja que explica metonímicament com era la mentalitat dels serfs de totes les èpoques antigues, amb una cosmologia malmesa, sotmesa a la jerarquia i l’obediència, fossin militars o sacerdots, escribes o historiadors, delitosos tant sols de servir el seu senyor, al Cel o a la Terra. Són individus fets de pura arborescència jerarquitzada, molar, mancats d’una atenció mínima a la seva naturalesa animal, a tota vibració lliure del desig. Així, la novel·la descriu la desolació de l’antic règim quan la burgesia substitueix l’aristocràcia en el domini del món. Hi ha una perplexitat de l’esclau, que fa que no se sàpiga orientar en un món que ha perdut els valors que fins llavors els havia orientat: la dignitat, la lleialtat, la grandesa, l’honor; valors que de mica en mica es van substituint per altres: eficàcia, benefici ràpid, pragmatisme, rapidesa en els canvis, engany, cinisme…, realisme pragmàtic.

Stevens, als nostres ulls de lectors ubicats, malgrat tot, en una segona modernitat, ens sembla un ingenu. Li agrada Ms. Kenton, però es limita a parlar-li d’interessos estrictament “professionals”. I és que Stevens només es permet de parlar d’aquests interessos, endins dels quals té col·locats tots els altres, com en un calaix de sastre: la fidelitat al senyor, el servei, l’ordre, la neteja, el control dels criats, de les cuineres, de la roba. “No crec que li hagi de recordar que , en la nostra professió no ens hem de deixar portar pels nostres sentiments i debilitats; la nostra obligació és acatar els desigs del nostre patró”.

Però les coses li comencen a canviar quan el seu antic senyor, Lord Darlington és mort i la casa i ell mateix són comprats per un multimilionari americà, els costums del qual contrasten amb el model senyorial a què estava acostumat. Per aquest motiu, quan el nou Lord Faraday ha escoltat la petició de viatjar a una ciutat distant per veure si Mis. Kenton acceptaria treballar de bell nou al seu palau, i el nord-americà li contesta “Però Stevens, aventures a la seva edat…?”, ell resta trasbalsat i no sap a què atendre’s; no té resposta per a una insinuació tan directa, gairebé familiar. El canvi que s’ha produït a la societat se li revela quan, en un altre moment del viatge, topa amb un grup de vilatans que es feliciten d’haver vençut els nazis i haver salvat, així, la seva dignitat, basada en la llibertat i el sufragi universal. Davant d’afirmacions tals, Stevens no sap com reaccionar, ja que, per a ell, la dignitat depèn estrictament del senyoriu del seu amo: “Tot gran majordom ha de pertànyer a una casa distingida (…) La nostra més gran ambició era servir cavallers que van contribuir al progrés de la humanitat (…) El nostre prestigi professional residia en el valor moral del patró”. Per tant, el seu estupor és màxim quan sent que un dels vilatans rebla encara més el clau i afirma que “La dignitat és alguna cosa que no han tingut només els cavallers, sinó que qualsevol dona o home pot arribar a tenir només que s’ho proposi”. “No cal que li digui que ser esclau no és digne en absolut. Aquesta és la raó per la qual vam lluitar i això és el que vam guanyar. Vam guanyar el dret a ser ciutadans lliures, i un dels privilegis de ser anglès és que, al marge del que un és, ric o pobre, tots els homes són lliures i gràcies a aquesta llibertat, tot el món pot dir lliurement el que pensa, i votar perquè algú governi o deixi de governar. En això consisteix la dignitat, si vostè em permet de dir-ho”. La lleialtat que Stevens sent pel seu senyor fa que discrepi absolutament de criteris semblants. El seu pensament li diu que “Hi ha un dia en què un majordom ha de dir-se: Aquest patró encarna tot el que considero noble i admirable; a partir d’ara em dedicaré a servir-lo. No és més que l’acceptació d’una veritat ineludible: que ni vostès ni jo no arribarem mai a entendre els fets importants que es desenvolupen actualment al món i per aquest motiu, el millor que podem fer, és confiar en un patró que considerem honrat i assenyat”.

Quan el relat s’acaba i Stevens veu que Mis Kenton es quedarà amb el seu marit, la seva carcassa impertorbable s’esquartera, i accepta que “Tot esforç per superar-me és inútil. Tot el meu talent se’l va endur Lord Darlington”. Així, en aquest estat de desorientació, es pregunta –confessa als majordoms a qui parla—que “Després de tot, què guanyem mirant sempre cap enrere?; amb culpar-nos amb el fet que la vida no ens hagi dut pel camí que desitjàvem? Per dir que sembla que la realitat, per a gent com vostès o com jo, és que no tenim més opció que deixar el nostre destí en mans d’aquests grans homes que guien el món i que contracten els nostres serveis”. Destí terrible per a un home que coneix la vàlua del senyor per a qui treballa en aquests moments, mancat de la grandesa requerida per sentir-se aixoplugat dignament, i per al qual haurà de capacitar-se en un dels aspectes per al qual el nord-americà Faraday sembla un expert: la broma, la conversa frívola, l’aparença, la manca d’autenticitat.

Des de “Res de res”, tanmateix, se’ns acut de pensar si la trampa de l’autor a identificar-nos amb majordoms, és o no equívoca, i conté o no una segona trampa, molt més eficaç sarcàstica i esperpèntica, que la que havíem denunciat al començament. Ens temem que Stevens no parla als majordoms, sinó a nosaltres, a ciutadans de principis del segle XXI, els majordoms de la post-modernitat. Si no fos així, a qui anirien adreçades aquestes paraules del final del relat?: “Les decisions importants que afecten el món no es prenen en realitat a les cambres parlamentàries o en els congressos internacionals que duren alguns dies, i són oberts al públic i a la premsa, sinó en els ambients íntims i tranquils, on es discuteixen els problemes i es prenen decisions crucials”. La pregunta que ens fem, un cop llegida la novel·la, és a qui realment s’adreça el narrador, i, en tot cas, quina és la vigència de l’estat servil dels ciutadans en un món com l’actual, en què les decisions continuen prenent-se en llocs apartats dels mitjans de comunicació, i de la voluntat expressa dels ciutadans, com ara Davos, i altres localitats on els qui manegen els interessos del gran capitals es reuneixen obscurament. El lema de Lampedusa “que tot canviï perquè tot continuï igual”, escrit quan l’antic règim dinava pas a l’entrada del poder de les hienes, va tenir també sentit al final de la Segona Gran Guerra, i sembla ser del tot vigent entre nosaltres, els majordoms del gran capital globalitzat.